Pol Peiró
Pol Peiró

Geo-graphies II

Aquesta és la continuació , lògica o no, de l’exposició Geo-graphies, aquella dels paisatges interiors, que vaig presentar el passat mes de desembre a la galeria Lolet Comas, a Mataró.  Eren paisatges interiors, sí, però a vegades també cal mirar enfora i allò que veus, passar-ho pel sedàs personal. El paisatge exterior (o la particularitat de la vivència personal en un territori inconcret). Obres fetes en paral·lel les unes amb les altres. Les internes i les externes. Perquè són el mateix.

Geo-graphies part II és doncs, ja d’entrada, un mal títol, una mentida, que converteix en més perversa la mentida global, aquesta que anomenem “ art”. La paraula en si ja produeix rebutjos personals, perquè ens envolta amb una (falsa) importància que generalment no mereixem. Conec als mal autoanomenats “artistes”, i puc garantir que són del més miserable que hi ha per les nostres contrades i rodalies. Amb diferència. Els conec, treballen amb mi. O això creuen, perquè jo treballo sol.

Treballo sol mentre sona un disc de Charly García a l’estudi. L’Inventor del rock argentí. El rei de la irreverència. Un artista que no es comprèn en el nostre país, perquè s’allunya de la seriositat o solemnitat que sovint ens distingeix com a societat. Canta malament, però és igual. M’encongeix l’ànima quan canta “canción para mi muerte”.  Perquè es clar, l’art no hi és per demanar permís. El fas i punt. I a qui no li agradi, que es foti. És així de simple.

 I malgrat pugi semblar contradictori, això no t’eximeix d’haver de tenir rigor. Ans al contrari. Cal estar carregat de rigor. S’ha d’estudiar malgrat ser intuïtiu. I situar-se amb elegància enmig de l’eterna disputa entre l’estil i la fugida dels propis trucs. Potser en l’equilibri exacte entre ambdues forces es genera alguna cosa subtil, elegant, moderadament cursi. Si, a vegades ens cal ser una mica cursis. Les cançons, la poesia i la pintura ho permeten. Ningú li demanarà a en Serrat que no sigui cursi quan canta “Paraules d’amor”. El que ens agrada és que sigui cursi. I que menteixi. Que no tinguessin 15 anys i que potser, en realitat, en sabessin una mica més del que deien. I què més dóna? Cal ser honestament brutal, però no cal dir la veritat per ser honest.

I a vegades em pregunten què pinto. Si vull representar alguna cosa. La resposta és senzilla: no vull representar res. Ni tant sols quan faig figuració. Som uns mal educats visuals. A ningú se li passaria pel cap preguntar què significa la música instrumental. No ens cal, sabem que no és res més que música. Doncs amb la pintura igual. No és res més que pintura.

It's Only Rock 'n' Roll (But I Like It)”

 

Pol Peiró

Març 2016