Pol Peiró
Pol Peiró

Geo-graphies

La geografia emocional. En el meu cas, la geo-graphia, perquè és representada mitjançant traços i recursos gràfics itinerants, damunt el llenç, que pretenen ser un testimoni plàstic d’un recorregut emocional introspectiu.

N’hi ha que vivim més a dins que fora, segurament. Un pretén trobar en la quietud de l’estudi una mena d’oasi on les paraules són poesia i no fan mal, on les presses no existeixen i on el món sembla més petit i absurd en comparació a aquell univers que un percep a dins, profund, inquiet, i que ha de sortir d’alguna manera perquè si no surt, mor. I és en aquest estadi particular de debat amb un mateix (mai assembleari, sempre auto-dictatorial quan de processos creatius es tracta) en que un no es pot fer concessions i es percep exigent i honest. Honest en el gest, en el traç, en l’actitud.

Pintant com aquell que canta un himne contemporani, d'interessants simfonies, profunda melodia i lletra d'adult confessional.

Despullar-se. No al públic, si no a un mateix, la qual cosa és encara més fotuda. Ser a l’estudi és com quedar-te tancat en un ascensor, sol, i amb mirall. Un mirall que et retorna una mirada insolent i perversa que obliga a anar més enllà i aconseguir -únicament mitjançant el propi procés creatiu- l’auto absolució. Perquè al final sempre m’absolc, naturalment. Si em declaro culpable deixo de pintar.

 

I pintant escric la meva geo-graphia. Què és si no mirar endins? Un recorregut interior del qual cadascú en deixa el testimoni que pot; un escriu, l’altre ho canta... Jo ho pinto.

És per això que aquestes peces són la resolució poètica d’aquestes geo-graphies, d’aquets paisatges interiors, viscerals, musculars i magmàtics. Paisatges matèrics, paisatges aquosos, paisatges serens, paisatges convulsos... I malgrat l’abstracció, paisatges, sí, perquè reuneixen l’element bàsic i fonamental de tot paisatge: una línia d’horitzó, divisòria, que separa dos termes ben diferenciats. I és aquesta línia, senzilla però definitòria, la que concreta la intenció de cada peça.

L’abstracció és despullar-se. I si de despullar un paisatge es tracta... només en queda l’horitzó.

 

No sé si aquestes últimes obres són més serenes respecte les anteriors. Suposo que depenent del dia, hi haurà de tot. El que si que sé del cert és que reflecteixen una continuïtat, un cert relaxament emocional (amb les corresponents excepcions), i fins i tot una radiografia més compassiva. Qui sap. Els temps dels alt i baixos emocionals han quedat enrere dignament en la fracció de temps justa i necessària per no esdevenir un constant desajust anímic i creatiu.  Potser el temps va evidenciant la tendència d’un mateix a viure el món des de una certa distància prudencial, perquè sovint no l’acabo de sentir meu. Aquesta punyetera tendència meva a haver de personalitzar cada racó em condueix a una reclusió no sé si desitjable, però... Què hi farem, cadascú té les seves manies.

 

Pol Peiró,

2/12/2015