Pol Peiró
Pol Peiró

Dolç ocell de juventut

Per Pere Pascual
 
De tot el meu paper com a col·laborador en l’espai capgròs , no tinc cap mena de dubtes que d’entre les moltes satisfaccions que em dona, la més gran està quan amb el pas del temps veus com s’aferma aquell artista que era desconegut quan un dia vas pensar que era convenient donar-li la oportunitat d’exposar i per tant d’oferir el seu treball d’una manera més seriosa.
 
Això em passa per ex quan veig les exposicions de Joaquim Bartra que depassada amb escreix l’edat de jubilació oficial va debutar a l’espai i que ha seguit amb un munt d’exposicions exitoses en els més diferents i valorats indrets. I estic convençut que em passarà d’aquí uns anys quan veiem els treballs del jove artista premianenc Pol Peiró que ocupa aquest mes de maig les parets de l’espai capgròs.
 
 
 
 
 
Fa poc més d’un any que el bon amic, excel·lent artista i millor professor, que és en Josep Mª Codina ens parlava de dos alumnes seus i ensenyava alguns dels seus treballs. Davant dels mateixos la resposta era del tot obligada, havien d’exposar. Un d’ells era la il·lustradora Esther Carbobell que exposà amb tot èxit el passat mes d’Octubre , i l’altra era Pol Peiró que ens oferia una figuració de caire expressionista de fort impacte, a qui s’atorga aquest mes de maig. 
Arribat el moment, la sorpresa ha estat molt gran ja que el treball actual de l’artista res té a veure amb l’anterior , però la variació , que ha estat radical, ha millorat encara els nivells i les perspectives del  mateix.
 
 
 
Algú va dir que amb temps i un bon mestre es pot arribar a ser un correcte pintor, però que ni amb tot el temps del món ni sota les mans del millor mestre , no es podrà arribar a ser artista  si un no en té aquell gen específic de la creativitat. És una reflexió que m’ha retornat al cap tot veient el treball exposat per Pol Peiró. És així ja que estant en camí de ser un bon pintor ,

dons malgrat els corresponents defectes propis de l’edat i la inexperiència manté un to tècnic prou valorable, el que queda clar en el conjunt de l’ exposat és que ens trobem davant d’un artista en estat pur que aboca , i pel broc gros, el munt de sensacions que s’apleguen en el seu interior.

 

Practica Pol Peiró una abstracció visceral , sense una definició complementaria. Cerca la gosadia i defuig del camp decoratiu al que tan proclius son molts artistes en moments de dubtes o inicis. Així es llença desfermat a buidar el pap de les seves sensacions i ho fa “sense embuts” , tal i com indica en el títol de l’exposició. D’aquesta manera es concep una mostra lògicament dispersa , amb alts i baixos, però amb els suficients punts d’atenció com per entendre que hi ha prou llavor com  per esbrinar un futur ben prometedor.
 
 
Certament la mostra s’ha de visitar com el que és, com una exposició iniciàtica, i per tant quasi estic per dir que s’han de celebrar els diferents errors que s’evidencien en la mateixa. Deia en la presentació que un jove no tan sols té el dret a equivocar-se, que quasi té l’obligació de fer-ho, ja que sols des dels errors és quan es pot avançar. Però per damunt d’aquest errors ,  domina un potent sentiment plàstic en el que el gest , el ritme i el color , confegeixen unes peces ben equilibrades , intenses en el fons i la forma , i principalment amb un potent sentit de comunicació que tot atraient la mirada obliga a l’espectador a anar més enllà.
 
 
 
 
Una exposició ben vàlida i prou interessant. Una exposició amb acurat present però el més important , amb un subjugador futur. Un futur davant del qual és obligat demanar a l’artista una reflexió pausada. No cal un ritme febril de treball , iniciant i acabant obres. Ara cal aprofundir en les mateixes. Seguir amb la intuïció però passada pel tamís del pensament i la reflexió. De fer-ho així, i amb el temps per davant , estem convençuts que el futur de Pol Peiró és altament engrescador.
 
Una exposició que jo recomanaria visitar encara que tan sols fos per poder albirar aquest prometedor futur, amb nom a recordar: Pol Peiró.

Pere Pascual,

Crític d'art